Fa poc TV3 celebrava, merescudament, els primers 10 anys del Sense ficció que dirigeix Montse Armengou. Un programa que, per la seva posició a la graella del nostre primer canal públic, expressa l’aposta decidida d’aquesta televisió pels documentals, com ho va ser en el seu dia el 30 minuts que aviat celebrarà el 20è aniversari. Als dos programes trobem com a primer director tota una institució del nostre servei públic audiovisual: Joan Salvat, juntament amb noms de reconegut prestigi com Eduard Sanjuán o Carles Solà. Tant un com l’altre espai han sabut combinar eficaçment els documentals fets al nostre país, amb la participació més o menys intensa de TV3, amb produccions internacionals… però aquest equilibri entre la producció catalana i la de fora està hores d’ara amenaçat.
Sortim d’una nova i exitosa edició del DocsBarcelona, un dels festivals de l’audiovisual de major prestigi que se celebren a Barcelona i que any rere anys va sumant més públic i major reconeixement internacional del món dels documentals. 22 edicions que han anat acompanyant l’evolució d’aquest sector i que han viscut l’evolució de la producció catalana. Evolució que, malauradament, ara hauríem de definir com d’involució. De les 41 produccions projectades enguany, només 6 són catalanes i, a més, quasi totes són documentals de baix cost que signifiquen la primera obra del seu director o directora. No és cap casualitat que l’únic documental programat que fa referència al procés polític català, Avec un sourire, la revolution, sigui de producció quebequesa…
A la brutal reducció dels pressupostos de producció externa i compra de TV3 se li ha sumat l’escanyament dels fons de l’ICEC, torpedinat per la decisió (política com totes) del Tribunal Constitucional de suspendre l’impost a les operadores de connexió a internet –les “telefòniques”– que suposava al voltant d’uns 20 milions d’euros anuals. Un impost (mal anomenat taxa) que comptava amb la unanimitat del sector i un amplíssim suport parlamentari. Però el TC va dir que no, que a Catalunya “tururut violes” novament. I els diners disponibles per a l’ICEC, que servien per esmorteir l’impacte de la no participació de TV3 en molts nous projectes, han quedat reduïts a la mínima expressió, tornant als moments més durs de les retallades de l’equador de la crisi. També els Premis Gaudí han vist com aquesta caiguda de les produccions de documentals han impactat de ple en el nombre d’obres presentades en les seves darreres edicions. També en aquest àmbit, la producció catalana ha passat del llum groc al vermell d’alarma.
Alarma en tota regla. I no és que Catalunya s’especialitzés en fer documentals per cap opció conceptual –i en fa de molt bons!– sinó que, en part, van ser una mena de refugi per a la indústria, en tant que el menor cost de producció –en general– comparat amb un film permetia poder fer-los un cop la productora que impulsava el projecte aconseguia el finançament necessari per part de l’ICEC, de TV3 o de tots dos. Però aquest “pla B” per a una part de la indústria audiovisual catalana ha quedat sense els recursos mínimament necessaris.
Per dos motius claus: per la seva condició d’obra artística, però també pel seu paper fonamental a l’hora d’explicar-nos –i explicar al món– elements rellevants de la nostra societat, cal trobar una solució urgent la producció de documentals, a un teixit industrial i cultural seriosament amenaçat pel que fa a la seva continuïtat. Una solució –millor dit, un paquet de solucions– que enguany no serà possible de trobar pel llast d’uns pressupostos de la Generalitat novament prorrogats i òrgans de govern amb mandats caducats, però que l’any vinent ha de poder materialitzar-se, si no volem passar a una situació que podria ser terminal.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
