|
"En la primera fase del que es tracta és que el Consell agafi autoritat moral i que allò que digui estigui molt sospesat, molt ben fonamentat, i tingui una incidència real. Una influència que vindrà més per les propostes que faci el Consell i pel que digui que no per les atribucions estrictes que tingui inicialment" |
|
"La principal incompatibilitat és que un membre del Consell no pugui optar a projectes susceptibles de ser subvencionats pel mateix Consell, per tant alguns dels membres s’hauran d’abstenir d’algunes de les seves activitats perquè en el món de la cultura qui més qui menys participa de projectes que reben ajuts públics” |
|
"Hi ha un estat general d’ànim a favor del reconeixement de l’excel•lència o del talent. La idea va guanyant terreny però encara no hem arribat a fer-la efectiva de manera que la societat encara no distingeix els seus millors creadors. Això bàsicament és responsabilitat dels mitjans de comunicació" |
|
"Les ficcions de TVC mai es basen en la literatura catalana. L’obra de Miquel de Palol probablement és poc ficcionable però la de Porcel sí que ho és. Aleshores, ¿per què no s’ha fet mai ficció amb alguna obra de Porcel?" |
|
"Anem molt malament de filtres. No pot ser que hi hagi crítics que descobreixin tres genis per comarca cada mes. I l'acadèmia, a diferència del que fan les universitats d'arreu del món, només avalua l'obra dels autors morts fa trenta anys " |
|
"S'ha de donar preferència en els suports i ajuts als autors de més qualitat. La política d'enviar tants escriptors a Frankfurt és equivocada. Hauríem de seguir el model de projecció exterior de la seva literatura que ha fet Portugal, apostant per una tria molt selectiva dels millors autors" |
|
"A València s'han fet grans equipaments i s'ha descuidat el teixit. Els que governen a València només pensen en l'aparador, en un model Guggenheim sense franquícia, important grans noms a costos astronòmics, només fixant-se en la publicitat a l'engròs" |
|
"La llei del cinema sembla pensada per ajudar a no tenir mercat. La majoria de produccions espanyoles tenen el benefici assegurat sense necessitat d'explotació comercial. Per què esforçar-se, doncs, a tenir mercat?" |
|
|
|
Què hauria de representar la posada en marxa del Consell de la Cultura i de les Arts?
Idealment ha de servir per treure la cultura dels vaivens de la política però a la pràctica no crec que sigui tant com això, com a mínim d’entrada. Jo crec que hi haurà dues fases. La primera és la d’engegar-lo com sigui, evidentment de la millor manera possible, tot i les retallades de les atribucions de l'òrgan que van fer els consellers Mieras i Mascarell, que van introduir restriccions respecte el pla dissenyat per Bricall i el seu equip, que havia fet moltes consultes i havia buscat el consens amb la comunitat cultural.
En la primera fase del que es tracta és que el Consell agafi autoritat moral i que allò que digui estigui molt sospesat, molt ben fonamentat, i tingui una incidència real. Una influència que vindrà més per les propostes que faci el Consell i pel que digui que no per les atribucions estrictes que tingui inicialment. Un cop guanyada aquesta autoritat moral serà el moment, d’aquí a uns anys, de dotar l’òrgan de més atribucions i més pressupost.
El debat al Parlament sobre la llei gravita sobre dues qüestions: el nombre de membres del Consell, previst ara en catorze, i les incompatibilitats. Què n’opina?
Sóc partidari de reduir membres al màxim possible, si poden ser 7 o 8 no cal que en siguin més. I sobre les incompatibilitats s’ha de buscar el camí del mig de manera que en puguin formar part gent en exercici però que limiti les seves activitats. La principal incompatibilitat és que un membre del Consell no pugui optar a projectes susceptibles de ser subvencionats pel mateix Consell, per tant alguns dels membres s’hauran d’abstenir d’algunes de les seves activitats perquè en el món de la cultura qui més qui menys participa de projectes que reben ajuts públics. S’han d’afinar coses com si queden al marge només dels ajuts del Consell o si també dels de la Conselleria.
La feina ha de ser retribuïda?
La de les retribucions és una qüestió important. Totes les feines s’han de retribuir i s’han de retribuir bé, i a més així s’evita l’amiguisme i es fomenta la màxima dedicació a la feina. Els membres del Consell s’hauran de llegir dossiers, hauran de viatjar a fora per estudiar models de polítiques culturals innovadores per valorar si es poden aplicar aquí, hauran de treballar molt.
Caldrien quotes de disciplines en el si del Consell?
No exactament quotes però sí que s’haurien de repartir una mica les funcions segons l’especialitat de cadascú, no tots els membres poden entendre de tot. És fonamental que hi hagi confiança entre els membres per tendir cap a l’efectivitat, per incidir de forma positiva en canvis en les polítiques culturals i d’ajut a la creació. Perquè d’entrada el Consell concedirà els ajuts a la creació però també ha de dir la seva sobre l’orientació general de les polítiques culturals.
En aquest cas, però, sense capacitat executiva...
No tindrà funcions executives en el disseny de les polítiques culturals però sí prescriptives. I si prescriu bé, li faran cas.
Un òrgan el més reduït possible quins altres avantatges comporta?
El principal és el d’evitar quotes de partits o d’afinitats ideològico-polítiques. És clar que tothom té el perfil que té però si del que es tracta és d’allunyar les decisions sobre el foment de les arts i la creativitat de la política, aleshores el que s’ha de buscar és gent, que tinguin la ideologia que tinguin, siguin partidaris del suport a la creativitat per ella mateixa. S’haurien d’establir unes normes perquè els diners públics es reparteixin de la millor manera possible per aconseguir potenciar la realitat creativa de Catalunya, que no és petita. El Consell ha de ser intergeneracional i si hi ha quotes evidentment hi haurà fidelitats polítiques, i encara pot ser pitjor el remei que la malaltia.
I és greu la malaltia?
La malaltia no és que sigui greu perquè les adjudicacions no crec que siguin ara partidistes, però sí que hi ha grups de pressió que sumen a favor d’artistes i grups determinats. Tot a la vida s’organitza en grups i la cultura i la creació també: hi ha grups d’afinitat, d’interessos. Els grups existeixen però el Consell ha d’estar per sobre d’això. No pot ser un lloc d’intercanvi d’influències, en cap sentit, ni en el polític ni en l’artístic.
Detecta símptomes de superació del debat entre la cultura feta en català o en castellà a favor d’un debat sobre l’aposta per l’excel•lència o per l’enaltiment de la mediocritat?
El símptoma més clar de poder passar més o menys de llarg, o sense que faci gaire mal, del tema lingüístic, de la llengua de creació, l’hem vist amb Frankfurt. Que s’hagin convidat escriptors en castellà i aquests hagin renunciat a anar-hi no és una solució dolenta, el que passa és que no ha estat una solució buscada, programada, sinó que ha sortit així. Penso que és bo que no hagin estat exclosos sinó que aquests autors hagin dit ells mateixos que la llengua de creació que necessita un suport més important és el català. Això aplana el camí, més que si s’hagués aprofundit en una batalla que de fet ha estat més mediàtica que real.
I sí, crec que hi ha un estat general d’ànim a favor del reconeixement de l’excel•lència o del talent. La idea va guanyant terreny però encara no hem arribat a fer-la efectiva de manera que la societat encara no distingeix els seus millors creadors. Perquè això bàsicament és una feina dels mitjans de comunicació. Una de les feines del Consell de Cultura ha de ser també el de sensibilitzar els mitjans de comunicació perquè apostin per distingir, enaltir, fer més visibles i fer més presents a la societat els seus creadors més destacats.
Sempre parla de la necessitat de dues xarxes, la de la cultura de masses i la d’un públic més exigent, però defensa que hi ha molts productes d’alta qualitat que podrien entrar fàcilment al gran mercat. Pot posar-ne exemples?
Televisió de Catalunya, per exemple, no fonamenta mai els continguts de la ficció que produeix en la literatura catalana. Al començament del cinema català hi havia moltes pel•lícules que es van basar en novel•les catalanes, algunes van estar ben fetes, altres no tant. Algunes produccions es feien només per supervivència dels directors, que així aconseguien subvencions... Hi havia moltes coses d’aquestes, d’acord, però després vam passar d’això a pràcticament zero. Hi ha una al•lèrgia per part dels que podrien fer-ho. Catalunya Ràdio també feia novel•la radiada i van deixar de fer-ho. S’han de trobar fórmules per fer més accessibles al gran públic grans obres de la literatura catalana. Mai hi hagut una ficció sobre una obra de Porcel. L’obra de Miquel de Palol probablement és poc ficcionable però la de Porcel sí que ho és. Aleshores, ¿per què no s’ha fet mai ficció amb alguna obra de Porcel? Coses d’aquestes s’han de poder impulsar, des del Consell, la Conselleria o des d’on sigui, però s’han de poder impulsar. Les coses estan prou madures com perquè malgrat les reticències que continuen es pugui iniciar una obertura en aquest terreny.
En un marc global en què cada cop hi ha més quantitat d’oferta els filtres adquireixen encara més necessitat de ser. Com anem de filtres?
Anem molt malament. Els Estats Units, que és el país que té la cultura de masses més desenvolupada del món, també és el país que té més filtres per distingir el talent i l’excel•lència d’entre l’oferta. Aquí de revistes culturals especialitzades anem molt escassos, els espais que dediquen els diaris a la crítica cada cop són més reduïts. Per tant hem de recuperar espais on es fomentin filtres com la crítica, el debat, les valoracions, l’intercanvi d’opinions. Tot plegat per anar fixant i establint col•lectivament, a l’interior de la comunitat cultural, quins són els seus talents més destacats.
En això quin paper juga o pot jugar l’acadèmia?
Hauria de participar-hi. Però dins la universitat no hi ha ambient perquè el clan Molas va fer una aposta que en un principi va ser pel trio Porcel-Terenci Moix-Montserrat Roig. Després va veure que això era embolicat, que no hi havia unanimitat i que no es podia aprofundir en les valoracions. Aleshores l’acadèmia va optar per no analitzar els autors fins després de trenta anys de morts. I home, això no ho fan en cap lloc del món. Totes les universitats que es dediquen a literatura contemporània i comparada o teoria de la literatura, es dediquen en gran part a l’estudi i avaluació de la creació del present. I aquí les universitats no ho fan o ho fan en un grau molt poc rellevant. I això s’ha de fer i crec que hi ha gent a les universitat del país amb disposició i capacitats per fer-ho.
Sempre ha criticat els cànons imperants per considerar-los massa amplis. Per què?
Es tendeix a fer-los massa amplis. A la punta de llança, a dalt de les piràmides, hi cap poca gent. El que no pot ser és que hi hagi crítics literaris que descobreixin tres genis per comarca cada mes. Potser alguns ens els hem descuidat entre tots, és possible, però no aquestes quantitats. Perquè el talent està mal repartit i poc repartit.
En aquesta línia, què li sembla que a Frankfurt hi vagin tants escriptors?
Això és com entrar amb la llança de través a una selva. Per passejar per un camp on no hi ha arbres pots anar amb la llança de través, si vols. Però és que als mercats internacionals no hi ha ni portes petites per entrar-hi, simplement hi ha unes poques escletxes. I enmig de tot això Frankfurt és una porteta. Per part dels països, les cultures i els instituts de projecció exterior hi ha una pressió enorme sobre els mercats per exportar cadascú els seus autors. En això hem d’imitar els portuguesos, que ja fa més de vint anys, quan van crear un institut de projecció exterior, van fer una selecció i van apostar per un nombre molt reduït d’autors als quals van donar un suport extraordinari amb un resultat magnífic, perquè la tria es va fer molt ben feta i ho mereixien. Avui són autors de renom universal.
Que augmentin significativament les traduccions del català a altres llengües no és garantia d’obrir forat sense una aposta molt més selectiva?
Les traduccions de la literatura catalana han augmentat moltíssim però a pesar d’això no són visibles. En els altres països europeus hi ha molt poca visibilitat de la literatura catalana, fins i tot és molt escassa a Espanya. I en el cas d’Espanya pot haver-hi un rerefons político-ideològic però en els altres països, no. En el mercat de la traduccions una mica tant és, a vegades un cert exotisme pot ser un punt a favor. Però s’ha de filtrar molt bé i s’ha de donar preferència en els suports i ajuts als autors de més qualitat, que són els que acaben sent reconeguts.
Dedueixo que és pessimista sobre que la literatura catalana tregui profit de Frankfurt.
La política que s’ha seguit és equivocada, en una petita part se salva perquè a l’obertura i al tancament (Monzó i Porcel) hi ha autors importants que són els que al final deuran sortir a les fotos. Ara fa un efecte i després mirant el dossier de premsa segurament en farà un altre.
Es mostra molt crític amb el model cultural de València que aposta pels grans equipaments i descuida el teixit cultural. Vers on creu que condueix?
Desitjaria que l’òrgan generés funció. I per tant que si s’ha fet aquest centre d’òpera tant emblemàtic d’aquí a poc hi hagi una escola d’alts estudis musicals, i moltes coses més. Però per això s’han d’importar professors. Aquest teixit no s’improvisa, s’ha de crear. En canvi a Barcelona aquest teixit hi és, es pot criticar o no, però tenim l’ESMUC, el Conservatori del Liceu, nivells d’alta formació, i parlo de formació musical perquè aquesta és la gran aposta de València. Per contra, a València el teixit és molt feble. Hi ha les bandes i corals, però la part alta d’aquestes formacions no poden continuar la formació. Espero que la creació d’aquest teixit sigui el següent pas d’aquest model però governant-hi qui hi governa dubto que pensin en aquesta qüestió. Ells pensen en l’aparador, en un model Guggenheim sense franquícia, important grans noms a costos astronòmics i no fixant-se en res més que en la publicitat a l’engròs.
És clar que és millor aquest model que cap però tot indica que el teixit cultural real del País Valencià, que ja rebia pocs diners de l’administració, encara en rebrà menys perquè si es gasta tot en les grans falles culturals no queda res per al rec a la menuda, ni per als creadors. Això provocarà encara més desertització i una lluita cada vegada més heroica dels creadors valencians per a la supervivència.
El Consell comportarà canvis de fons si no s’augmenta el pressupost que es destina a Cultura?
Seria desitjable un gran salt pressupostari però no hi serà. Com a mínim cal que es vagi avançant i que a cada pressupost es guanyi una mica de terreny. En aquest sentit l’herència de Maragall és bona. No hi va haver els increments promesos, que eren els de doblar el pressupost, però sí que hi va haver pujades importants, que no van ser fàcils. Tot i això els pressupostos de Cultura en relació amb el pressupost de la Generalitat en percentatge van baixant. I per tant aquestes xifres s’han de fer molt evidents i el Consell de Cultura haurà de parlar del tema i marcar les pautes de futur. Haurà de fer una vigilància sobre els pressupostos i els seus increments, tant estricte com la que fa, per exemple, la Cambra de Comerç de les inversions en infraestructures a Catalunya.
És molt important que el Consell finalment podrà fer informes per iniciativa pròpia, cosa que al principi no es preveia. Això no ho van poder negar perquè sinó el Consell només podria parlar sobre els temes que hagués volgut la conselleria. Dels pressupostos i els seus increments, doncs, el Consell haurà de fer-ne un especial seguiment.
Aquest i els dels mitjans de comunicació com altaveus de l’activitat cultural han de ser els principals cavalls de batalla del Consell.
Què poden aportar els mitjans?
Haurien de dedicar més espai a la cultura i més ben orientat. En això hi ha una certa sintonia. El conseller Tresserras ha dit en alguna ocasió que era responsabilitat de TV3 que gran part dels millors creadors no siguin socialment coneguts.
Quina opinió té del discurs de Tresserras sobre la cultura catalana emergent, en construcció?
No em sembla malament, més encara quan parlem d’una conselleria atribuïda a Esquerra Republicana. Tresserras, a diferència del primer conseller de Pujol, Max Cahner, no ha generat anticossos dins la comunitat cultural. Max Cahner va crear uns anticossos molt importants, en bona part per falta de mà d’esquerra, i per no saber explicar bé el seu projecte. I perquè feia abstracció de la cultura que no s’expressava en català o que no formava part del moviment catalanista. I és evident que si ets un creador notable l’administració t’ha de donar suport amb independència del que pensis i el que facis.
Em sembla bé el discurs del conseller Tresserras però amb això no n’hi ha prou perquè encara no s’ha produït un nou impuls a la creació cultural i a les indústries culturals, probablement per falta de pressupostos. No s’ha vist tampoc que es posin en pràctica polítiques creatives d’acord amb això.
Que l’ICIC hagi creat una àrea específica de música no és un signe positiu de canvi?
Sí, hi ha alguns símptomes que són positius. I hi ha polítiques que no necessiten gaire més empenta perquè ja estan implantades i funcionen, com la teatral, però algunes són molt difícils de refer com, per exemple, la cinematogràfica.
El del teatre tothom coincideix que és ara el més ben estructurat
Està més ben estructurat i ha aconseguit la maduresa perquè té públic. En canvi molta part de la producció cinematogràfica catalana i espanyola no funciona de cap manera perquè no té mercat. I quan no tens mercat...
La llei del cinema pot ajudar d’alguna manera a revertir aquesta situació?
Ajuda a no tenir mercat, sembla feta per això. L’obligació a les televisions a invertir, els fons d’ajuda, els ajuts automàtics, són un despropòsit. Tot això fa que la majoria de produccions espanyoles tinguin tots els costos pagats més el benefici industrial del productor sense necessitat d’explotació posterior, com a mínim sense necessitat que s’estreni en sales. És molt fort, però és que l’alternativa és desertitzar la producció i, per tant, estem en una situació molt difícil, molt complicada. La intenció del legislador era enfortir les empreses productores. Però quan et donen tants diners, ¿per què esforçar-te a tenir mercat? És un peix que es mossega la cua. És molt difícil però la Generalitat hauria de trobar algun desllorigador a aquesta situació que és molt preocupant, també a àmbit estatal.
S’han invertit molts diners, es continuaran invertint, la major part per obligació, i el resultat és que estem encallats, que no s’enforteixen les productores, que, en general, no tenen capacitat d’invertir i els productes tenen grans dificultats per entrar al mercat. S’han de buscar fórmules via desgravacions fiscals, inversions de risc...
Com valora la tasca de l’ICIC?
Probablement s’hagi de reformular el mateix institut perquè sobretot estava pensat per invertir i a la pràctica la major part dels fons van a fons perdut, no es recuperen. Per tant si són a fons perdut segurament els hauria de concedir directament el Consell i no l’Institut. A la pràctica l’ICIC és un òrgan bàsicament subvencionador i tot i que la conselleria es quedaria molt reduïda amb el canvi potser es guanyaria agilitat i es dependria menys de les pressions sectorials a l’hora d’adjudicar els recursos públics.
Que ara es posi l’accent més en el suport a la difusió que a la producció què li sembla?
Si un producte té problemes per entrar al mercat continuarà tenint problemes. Sempre poso l’exemple de la música. La música espanyola va perdre les productores a favor de les multinacionals i, en canvi, té una salut estupenda perquè té un gran mercat. El cine espanyol tenia molt més mercat als primers anys de la democràcia que no ara. Pilar Miró va acabar d’arrasar amb els antics productors que tenien diners i els invertien. I ara això costa molt més.
S’han de repartir més els papers. L’ICIC ja es pot esforçar en la difusió de productes que no tenen cabuda en el mercat per ells mateixos que no se’n sortirà. És un esforç inútil. Al mercat no hi entres perquè et donen una empenta. Hi entres perquè tens uns públics amplis. Si no tens la potencialitat d’un públic ampli per moltes empentes que et donin no hi entraràs. L’empenta s’ha de donar només als que ja funcionen al mercat o als que sembla que puguin funcionar però no als altres. Si dono menys diners per fer una pel•lícula i els dono a promocionar-lo, et presentaran factures de promoció que seran per pagar la producció. Fer factures és molt fàcil, facturar realment i que ho pagui el públic és molt més difícil.
La indústria cultural no ha de rebre mai, doncs, ajuts públics a fons perdut?
La indústria cultural l’ha de suportar el mercat, la creació no. Aquestes són les normes que regeixen a tot arreu. La creació si la suporta el mercat, millor, però si no és així per això hi ha les polítiques públiques. Però les polítiques públiques no haurien de tendir a donar suport a les indústries que no tenen mercat.
Tot i que duu poc temps en el càrrec César Antonio Molina ha començat fort i aposta per substituir els alts càrrecs del ministeri amb perfil polític per experts. Com valora els seus primers gestos?
Ja era una tradició que persones amb mèrits en altres terrenys però amb poca experiència en la gestió cultural es convertissin en directors de la Biblioteca Nacional, penso en Jon Juaristi, Lluís Racionero o la mateixa Rosa Regàs. Ara s’ha col•locat en el càrrec a Milagros del Corral i això representa un canvi molt important. Els professionals de la Biblioteca deuen pensar que ja era hora. Del Corral és una persona molt competent, amb un perfil tècnic i amb experiència internacional en la gestió cultural. El nomenament de Del Corral diu molt a favor de Molina, vol dir que les coses milloren. Crec però que el ministre no s’havia d’enfadar públicament com ho va fer amb Rosa Regàs, hauria d’haver resolt la situació amb més savoir-faire. |
Ets a: 
Gerard Gort (text) / Sebastián Scarso (fotos)