|
|
|
La recuperació de la memòria històrica és una moda o una necessitat?
He de d’aclarir que vaig començar aquesta pel·lícula fa nou anys, quan ningú no parlava de la recuperació de la memòria històrica; però, en canvi, he de dir que és un film que ha caigut de ple en aquest ambient de debat. Tinc una certa recança del concepte “memòria històrica” i, sobretot, de la utilització i la manipulació que es pugui fer des de determinats sectors. Entenc que la cultura es va construint una mica a partir dels paradigmes que van determinant els entesos i l’opinió pública en cada moment, i m’he trobat amb la sorpresa, molt grata, de que aquesta pel·lícula hi cau estupendament, perquè planteja que la història pot tenir diferents cares i que pot ser manipulable a partir de la visió que es dóna d’uns fets històrics determinats com la Guerra Civil espanyola.
La pel·lícula es va estrernar aquest mes d’octubre.
Sí, tot i que ja l’he projectada a diferents llocs. Després de veure-la, algú m’ha comentat que el tema de la memòria històrica encara es pot acotar més en l’àmbit individual. A molta gent gran, sobretot aquí a Espanya, li ha fet replantejar-se la seva pròpia visió històrica-biogràfica. M’he trobat amb persones que m’han dit que van anar al cinema a veure Casablanca o Las nieves del Kilimanjaro i no sabien que li estaven donant amb formatge; no sabien que els estaven enganyant i manipulant la història. Aquest és el valor de memòria històrica que a mi em satisfà a partir d’haver tocar aquest tema. Una altra cosa és la necessitat que tenim de parlar de la història. Sona a tòpic, però les societats i les persones han d’assumir les seves malalties, accidents i cicatrius. És evident que s’ha explicat una part de la Guerra Civil i del que va venir després, però l’altra part encara resta per explicar.
Resta molt per explicar, però només un dels bàndols, el republicà, sembla tenir veritable interès en que la seva part de la realitat no caigui en l’oblit.
Jo crec que, realment, és una necessitat per a tots dos bàndols. El perdedor, que va ser aniquilat i negat, s’ha trobat amb aquest dèficit d’explicar les grans coses que li han passat, fins i tot amb morts enterrats a qualsevol lloc. El vencedor, o millor dit els seus hereus, també necessiten passar per aquesta catarsi; ells ho neguen, però crec que ho necessiten: els traumes s’han de superar i les coses s’han de saber assumir. El que no pot ser és posar-ho tot sota la catifa i oblidar-ho, com si res no hagués passat. Sembla que en aquest país no hi hagi ningú franquista o que ningú ho hagi estat mai. Com pot ser? Hi ha gent que ho va ser i hi ha fills d’aquells que encara ho són. Els fa vergonya dir-ho? Com és que neguen una part de si mateixos? En aquest sentit, estan en fals. No pot ser que algú digui que allò no anava amb ell, no pot ser que es vulgui amagar la realitat. S’ha de recuperar la memòria històrica, però això no vol dir que s’hagin de passar comptes, eh?
Ni cal cercar venjança.
Per suposat. Simplement s’ha de destapar tota la veritat i la dreta ha de ser capaç d’assumir-la. No estaven orgullosos aleshores? Doncs que ho continuïn estant o que facin un mea culpa o el que vulguin. Però que no neguin la realitat dels fets.
La pel·lícula explora un terreny que no estava gaire treballat fins ara, com és la relació de Hollywood amb la Guerra Civil espanyola.
D’alguna manera, en àmbits universitaris i especialitzats sí que ho estava, però no en un sentit més ampli i en un canal tan popular com el cinema. El que em va fer pensar que aquest projecte podia resultar atractiu és la idea de parlar-li al gran públic d’uns fets reals a partir d’un material que coneix bé, com les pel·lícules i els artistes més famosos. Des d’aquest punt de vista és original en aquest àmbit, però en d’altres ja existeix aquesta informació, perquè hi ha una àmplia bibliografia. L’altre dia, en Romà Gubern, que participa en el documental, em va dir una frase que em va fer molt content: “Has saldat un deute històric del cinema espanyol”. Això és exactament el que jo havia pensat en un principi, perquè crec que hem d’explicar nosaltres la nostra pròpia història, ni que sigui a partir de la seva, abans que ens l’expliquin els americans i la facin puré.
Jo crec que aquesta és més una pel·lícula sobre la política americana que no pas sobre la política espanyola. És una pel·lícula sobre les relacions entre el cinema i la política al principal país productor de cine i de política, els Estats Units. Però som nosaltres els protagonistes, perquè la història que s’explica és la nostra. És un projecte agosarat, perquè una cosa és fer-ho en un llibre amb unes quantes fotos, i una altra cosa és fer-ho a través del seu mitjà d’expressió més emblemàtic. Això ha comportat molts problemes de producció, m’ha costat nou anys per qüestió de temes de drets de pel·lícules, permisos… un disbarat, vaja. La pel·lícula també té de nou el haver fugit de la visió localista de la Guerra Civil, volent ensenyar el nivell d’implicació dels brigadistes amb la República. Això, en aquest país, en el que s’ha ocultat tan la història, és una petita novetat adreçada a un gran públic.
Dir que els americans es van implicar en la guerra civil espanyola és generalitzar. Només ho va fer un sector d’americans i una part de Hollywood.
Hi ha enquestes que diuen que, en plena Guerra Civil, més del 70% de la població nord-americana estava a favor de la República. Una altra cosa és el grau de suport directe. Aquí es pot fer una enquesta preguntant a la gent si és propalestí o projueu I el resultat seria el que fos, però poca gent o ningú estaria disposat a agafar les armes i anar-se’n cap allà a donar trets. Als Estats Units, la majoria dels ciutadans eren antibel·licistes; malgrat que estaven informats del conflicte espanyol i entenien que el que passava aquí podia tenir conseqüències per a ells, com efectivament va passar després. Però hi havia un oceà pel mig que no estaven disposats a creuar. És estadísticament cert que la majoria del poble americà era més partidari del bàndol republicà que del nacional. I en l’àmbit de Hollywood i del món artístic, que és un microcosmos en si mateix, i que en aquella època estava format per professionals que procedien dels estrats més populars de la societat, també tenien majoritàriament un esperit lliberal i es manifestaven prorepublicans. Jo he tingut a la mà cartes d’Einstein donant suport a una col·lecta i manifestant-se en contra de les massacres de la població civil. Thomas Mann, que estava exiliat allà, també. De Hemingway, que surt a la pel·lícula, no en parlem. Edward G. Robinson va fer donatius…
James Cagney va comprar una ambulància per als republicans…
Exacte.
Tot i així, el Govern i els propietaris de les Majors, que eren majoritàriament jueus, tenien el poder de fer moltes coses i no es van implicar gaire. La seva implicació va ser escassa, no?
Bé, una cosa és el que fa el poder i una altra el que fa el poble. Sempre ha estat així, perquè cadascú té els seus interessos i les seves prioritats. Crec que, d’alguna manera, Roosevelt era prointervencionista en el seu fur intern i familiar, però no va consentir enviar la seva gent a una guerra en la qual les democràcies occidentals més importants, França i Anglaterra, no volien ficar-s’hi. Suposo que va pensar que “si els veïns no es volen implicar en el conflicte espanyol, a què hem d’anar els americans?”. Entre mantenir aquesta postura diplomàtica còmoda i enviar la seva gent a una guerra en un país estranger, que no és cap tonteria, suposo que es va deixar influir per les pressions internes que exercien les forces vives, que eren neutrals o partidàries de la no intervenció, i va desoir la població, que en la seva majoria era prorepublicana.
Roosevelt es va mantenir al marge, però anys després el Govern americà de torn va atorgar el seu reconeixement el règim franquista quan l’ambaixador va tornar a Espanya. En aquell moment no es va mantenir neutral.
Exacte. És que aquesta no intervenció i aquest neutralisme són falsos. Després ja van entrar en joc la diplomàcia i el protocol polític. No van poder negar el reconeixement a un país que, per les bones o per les males, formava part de la comunitat internacional. Roosevelt va confessar públicament, al final, que no haver forçat la intervenció dels Estats Units a favor de la República havia estat un dels seus grans errors polítics. Però bé, s’ha d’entendre també que les decisions polítiques estan mediatitzades i molt pressionades per un munt d’interessos.
Amb la seva no intervenció, Roosevelt va aconseguir importants rèdits pels EUA. Implantar bases a territori espanyol, per exemple.
Això va ser molt després. Jo crec que una de les coses que li ha fet gràcia a les persones que ja han vist la pel·lícula és comprovar com s’encavallen relacions de causa i efecte. La majoria de la gent no sap que la nostra guerra civil va aparèixer en el gran teatre dels Estats Units que va ser la caça de bruixes. Lligar l’antifeixisme espanyol amb el feixisme de la caça de bruixes té el seu interès, igual que ensenyar la deriva de Roosevelt, amb el cor a favor de la República i la raó contenint-lo per no recolzar-la. Anys després, Eisenhower va decidir aliar-se amb Franco perquè, tot i ser el dolent de la Guerra Civil espanyola, va posar una bandera anticomunista a Europa. La caça de bruixes i la campanya anticomunista va ser també un linxament contra Roosevelt, a qui els republicans del seu país consideraven un extremista d’esquerres. En l’època de la Gran Depressió, els EE UU vivien un estat gairebé revolucionari. Era una situació molt extrema i la part conservadora no li va perdonar mai al president. En aquesta pel·lícula m’ha preocupat més la visió que tenien els EE UU d’Espanya que la d’Espanya sobre els EE UU.
Ernest Hemingway va tenir un paper rellevant a la Guerra Civil.
Sí. Vam entrevistar un especialista en ell i la pregunta que va sortir va ser la de com podia ser que un antifranquista recalcitrant declarat com ell, que va venir a donar suport a la república i als brigadistes, de sobte es trobés la porta del país oberta als anys 50; que Franco el convidés a passejar tranquil·lament per Espanya podent escriure del que volgués excepte de política. La resposta és que la seva figura és complexa, era un artista, un creador, un vividor en el bon sentit de la paraula. I també una persona difícil, amb una personalitat psicològica complicada com per demanar-li ortodòxia i coherència.
Tant poc ortodoxa i coherent que la seva obra Por quién doblan las campanas va ser repudiada pels brigadistes americans.
Exacte. Aquest tema donaria per uns quants documentals. A mi m’ha costat sintetitzar-ho en una sola línia, perquè hi ha diversos temes per tractar. Els brigadistes es van sentir molt traïts quan van veure la visió que donava de la guerra en la novel·la i la van repudiar. Tinc alguna carta dels brigadistes del moment i demostra el seu emprenyament, principalment perquè l’autor va estar amb ells, els va donar suport i diners, els coneixia i els veia com a veritables herois. Pensaven que donava una imatge ben diferent d’ells a la que finalment es donava al llibre, perquè eren amics, van tenir una relació molt intensa.
Tenien motius per sentir-se decebuts o els brigadistes no van saber veure que la novel·la era una obra de ficció ambientada en la Guerra Civil?
Jo em vaig llegir la novel·la per comprovar les diferències que podia haver-hi amb l’adaptació cinematogràfica i he de dir que no en vaig veure tantes. La pel·lícula també és molt poc política i molt poc compromesa, i en general no és gaire infidel a la novel·la. Jo no sóc un crític literari, però sí que em crec una mica el criteri del protagonista del documental, l’Alvah Bessi, que sí que ho era i que ho defineix bé, i que jo també vaig sentir mentre llegia la novel·la: que li falta esperit. És una novel·la en la que van passant coses, aventures, la relació entre els protagonistes, els bons i els dolents… Com diu l’Alvah, que és veritat que creia en un art molt compromès, “Hemingway no aprofita la força motivant que tenia la Guerra Civil per transformar-ho en una novel·la”. La guerra tenia un motiu profund que a la novel·la està castrat, i que era el que per als brigadistes ho explicava tot. La Guerra Civil, la implicació del poble que defensa pràcticament sense armes un país, uns ideals, una democràcia i les llibertats, com a causa motivadora. Per què van venir aquests 50.000 o 60.000 brigadistes, entre els quals havia 3.000 americans? Hi ha alguna cosa que els va impulsar. Si l’autor treu això, què queda? Un guinyol. Puc entendre que caigués malament a aquesta gent, amb uns sentiments i unes conviccions de ferro. L’autor més famós del moment va escriure una novel·la que va suposar una pistonada.
La participació dels brigadistes és prou coneguda i ha estat prou reconeguda?
Només en una part. Diríem que dins d’Espanya han estat mal coneguts. Se’ls va fer un reconeixement tardà i limitat. L’any passat, quan es va celebrar el 70è aniversari de la marxa dels brigadistes, es va fer un programa d’actes desencisat. És curiós que aquí, amb un govern republicà i d’esquerres, se’ls doni tan poca canxa en el 70è aniversari tenint en compte que és possible que pel 75è aniversari ja no quedi ningú. Per un costat, menyspreats del tot, per un altre, doble nacionalitat gràcies a la pressió d’uns quants i tal, i per l’altre “ja t’arreglaràs”. En canvi, noto que a la resta del món és molt diferent i als brigadistes se’ls reconeix una tasca extraordinària. No oblidem que són homes que van venir a lluitar aquí per uns ideals i que han tingut més reconeixement a fora. El Moe Fishman, amb 92 anys, que va morir al cap de sis mesos de l’entrevista, surt a la pel·lícula amb una energia impressionant i dient les coses com ragen, amb una gran passió. Els brigadistes són gent d’un altre motllo.
I el preu que van pagar és molt alt?
El Senat del seu país va considerar les Brigades Internacionals Lincoln com una organització subversiva. I Reagan, sent president, encara va dir que els brigadistes americans s’havien equivocat de bàndol quan van venir a lluitar a Espanya. Cal imaginar el que ha passat aquesta gent. Fishman ens ho explicava: la CIA i el FBI els deixaven sense feina, patien un assetjament i enderrocament, una caça de bruixes, enmig d’un ambient de fanatisme anticomunista. Són gent que han patit molt. L’Alvah Bessi n’és un exponent: va viure tancat en el seu temps i en les seves coses. Va patir les conseqüències fins el final. Va estar a la presó per la caça de bruixes i després va formar part d’una llista negra que li va impedir desenvolupar-se personal i professionalment.
El súmmum és que el seu psiquiatra fos un agent de l’FBI.
És un detall que dóna una idea de la fòbia anticomunista que hi havia. Com estaven els EE UU per arribar a aquests extrems.
En el documental hi intervenen Dan Bessi, fill de l’Alvah Bessi, els guionistes Arthur Laurents i Walter Bernstein, que també van patir una caça de bruixes, l’actriu Susan Sarandon... Què ha suposat comptar amb la seva participació?
Aquesta és una pel·lícula que jo només havia de produir i vaig acabar dirigint. Des del punt de vista de producció, ha suposat un repte. Al marge de la dificultat de poder comptar amb aquestes persones, l’altre gran problema ha estat aconseguir els drets de les pel·lícules. Però aquests eren dos elements que hi havien de ser. Vaig intentar entrevistar Gregory Peck, que em va dir via fax que era un gran antifranquista, però que volia parlar davant de la càmera; al cap de dos anys va morir. Com a punt de contacte amb l’antic Hollywood pràcticament em quedava la Lauren Bacall, però em va negar tres vegades.
La meva sorpresa va ser descobrir que, durant els anys 50, l’Arthur Bernstein i l’Arthur Lorens havien estat víctimes de la segona onada de la caça de bruixes, del McCarthysme, i que havien estat a la llista negra. I després la Susan Sarandon, que en principi no entra en aquesta pel·lícula, però com que crec que és quelcom més que un documental històric perquè transmet un plantejament moral i ètic, i sempre m’havia interessat parlar del paper dels artistes en la societat, pren d’alguna manera el testimoni de l’Alvah. Com a individus tots han patit les conseqüències de les seves accions. Ella és una actriu, però també té la seva vida, familiar, social i política. M’ajuda a portar la història cap al present.
De fet, ella i el seu marit, Tim Robbins, són artistes molt compromesos amb els ideals d’esquerra als Estats Units.
I ella m’explicava que això li havia comportat problemes: insults, crítiques molt fortes i amenaces que els feien patir pels seus fills.
Si actualment hi ha una llista negra, els seus noms deuen ser-hi.
Sí. Roman Gubern em va fer una declaració molt maca que deia que de llistes negres sempre n’hi ha hagut a Hollywood, el que passa és que estan guardades en un calaix i només les treuen quan interessa. Després de la campanya popular contra Bush per la invasió d’Iraq, es va parlar de tot això. Però per sort són gent valenta.
“La guerra continua, però els fronts són uns altres”. La frase és de la pel·lícula i apareix a la cançó que acompanya els títols de crèdit finals.
Efectivament. Crec que hi ha un conflicte etern, que forma part de la naturalesa humana, de com està organitzat el món... El conflicte perdurarà, perquè ara està passant el mateix que passava abans. Quan van caure les torres bessones ja feia un any que estava amb aquest projecte i, quan va venir el que va venir, vaig pensar que no volia un paral·lelisme, però és molt curiós: a l’època de la guerra es criticava el Govern americà perquè no intervenia i ara se’l critica perquè intervé massa. Això em plantejava un dilema narratiu i estructural a la pel·lícula, però un dia, dinant, vaig veure a les notícies les imatges d’un atemptat israelià a Gaza i vaig pensar que eren les mateixes que fa 70 anys amb la Guerra Civil espanyola. I em van venir ganes d’anar a vomitar i pagar una ambulància. La situació és la mateixa: hi ha un embargament, un abandonament de la societat civil, violència extrema per part de les dues parts, un predomini d’un fort contra un dèbil amb la connivència de les forces internacionals. És un exemple calcat: la mateixa guerra amb un front diferent.
El públic és innocent?
Sí. Per això un dels objectius d’aquesta pel·lícula és, modestament, fer veure a la gent que les imatges no són innocents i que juguen una mica amb la nostra vulnerabilitat. I Hollywood, que és molt formalista industrialment perquè saben que funciona i abusen d’aquest sentimentalisme, aprofitant que una part del públic va al cinema amb una actitud una mica catàrtica per sentir emocions que a casa no sent i es deixa anar en aquest sentit. Però el públic també és responsable, hauria d’aplicar mesures per no deixar-se enlluernar. Això ha comportat que el cinema, que és un art molt noble, acabi sent un simple entreteniment. Darrere de tot això hi ha una ideologia política que, poc a poc, va fent la seva feina. Les companyies de màrqueting coneixen els elements vulnerables del gran públic.
El cinema és poderós?
Relativament. A la pel·lícula parlo de com Roosevelt va parlar amb les Majors i els va demanar que fessin pel·lícules per conscienciar la gent per entrar a la guerra, i no ho va aconseguir; ho va aconseguir el dia que els japonesos van bombardejar Pearl Harbor.
Franco va guanyar la guerra de la propaganda?
En el seu temps, sí. Va aconseguir intervenir en el guió d’una pel·lícula americana mentre s’estava escrivint. Després, es va beneficiar de la manipulació a través de la censura. Era una arma brutal amb la que va desvirtuar la realitat, va impedir que els espanyols tinguessin coneixement del món. Hi ha generacions que tenen un gran dèficit de formació, es van veure castrades culturalment.
La història sempre l’escriuen els guanyadors.
La Guerra Civil espanyola és el conflicte que té més llibres escrits per part del bàndol perdedor, però a l’estranger. Com que tota la creació cultural va lligada als canals de distribució, el bàndol guanyador va controlar tots els canals. Era una dictadura claríssima. Durant 40 anys va fer una sagnia...
El paper dels EEUU i del cinema americà quedaria reflectit d’una manera molt diferent si d’aquí a 70 anys un iraquià fa una pel·lícula que es digui Hollywood contra Sadam.
El paral·lelisme en aquest cas és asimètric, perquè en l’època de la Guerra Civil el poble intentava que Roosevelt intervingués en un altre país, i en l’època actual el poble va intentar que Bush no enviés les tropes a l’Iraq. En aquest sentit, és completament contraposat. En l’origen d’aquest projecte hi ha el meu convenciment profund de que tot el cine és polític i que el cinema nord-americà és superpolític i supergovernamental. Això s’ha donat de moltes maneres i es continua donant, perquè existeix una connivència evident entre la Casa Blanca i Hollywood per insuflar a les pel·lícules els ideals americans; Amèrica és molt rica i variada, però el sistema és el sistema. Per fer veure això tenia una història, la nostra guerra, de manera que tot ho he fet girar al voltant d’ella.
© Revista Benzina nº 39 |
Ets a: 
José Antonio Pilar (text) // Eduardo Benito (Fotos)