|
"El que ens diferencia d'Art Barcelona són les visions oposades que tenim sobre el sector. Nosaltres tenim una voluntat majoritària mentre que ells tenen una dinàmica minoritària i partint d’aquestes postures diferents és difícil coincidir" |
|
"Som un actiu que no es valora prou perquè exposem obres d’art de forma gratuïta durant tot l’any. La gent pot entrar a una galeria tantes vegades com vulgui. Aquesta idea d’obertura no la sabem vendre i sovint és té una idea elitista i restrictiva de les galeries que ens hauríem de treure de sobre” |
|
"Els professionals liberals de 30 anys són un públic que no podem deixar perdre perquè són el nostre futur" |
|
"La gent s’interessa molt per l’art. El què passa és que a la gent li fan agafar por i li fan creure que no hi entén. L’art t’ha d’agradar o no. I si t’agrada i trobes que el preu és raonable, compra. L’art s’ha intentat racionalitzar excessivament" |
|
"Barcelona necessita una fira generalista. La fira Swab no està malament però s’adreça a un públic clarament i volgudament minoritari. No podem fer coses per a les minories" |
|
"Ens hem equivocat parlant molt de col·leccionisme. Tothom pot comprar art. Prefereixo quatre milions de compradors que 50 grans col·leccionistes" |
|
|
|
|
Es pot parlar d'un relleu generacional a la junta de l'entitat?
No es pot parlar ben bé de relleu perquè hi ha gent que ja formava part de la junta però sí que ara ja no queda ningú de la vella guàrdia, dels que tenen de 60 anys en amunt.
Quins principals objectius s’han fixat?
El primer que necessitem és sobreviure, perquè amb els canvis generacionals és fàcil que hi hagi trencadissa i la cosa se’n vagi en orris. El que volem és enfortir el gremi, que hi hagi més associats. Tenim vocació de defensar el sector i de representar a una majoria i no a una minoria. Volem fer una campanya per aconseguir arribar al màxim nombre de galeries. Però tenim clar que la nostra prioritat és sobretot actuar d’interlocutor del sector davant de les administracions i de l’opinió pública.
Quantes galeries estan agremiades?
En aquests moments som un centenar de tot Catalunya, no només de Barcelona, i ens plantegem arribar a representar-ne 150.
Com pensen convèncer les galeries que encara no s’han agremiat de la necessitat de fer-ho?
Les galeries que en aquests moments no formen part de cap associació és perquè estan bé com estan; nosaltres els hi hem de demostrar que s’equivoquen i fer-los entendre que treballant plegats, units, guanyem força com a sector. Els hem de convèncer. Per això volem ampliar els serveis que oferim com, per exemple, reforçant l’assessoria jurídica. Els agremiats disposen d’un carnet que permet un seguit d’avantatges com l’entrada a museus i moltes coses més. Hem de mantenir els associats molt ben informats. Volem millorar el fulletó informatiu que distribuïm per la ciutat i que també fem arribar als turistes.
Costa especialment fer entendre la necessitat d'unitat?
“És una qüestió de mentalitats, hi ha gent que és molt participativa i altra que li costa molt. En el nostre sector hi ha molt d’invidualisme. Som un sector superindividualista, cada galeria és un món.
Pensen fer algun gest d’apropament amb Art Barcelona per sumar esforços? Què els distancia?
“Ja se n’han fet. El president d’Art Barcelona, el Carlos Duran, té la galeria al mateix carrer que la meva i si hi ha cap problema ens veiem i parlem. Les relacions són bones. El que ens diferencia són les visions oposades que tenim sobre el sector. Nosaltres tenim el braç estès però les nostres dinàmiques són diferents. Nosaltres tenim una voluntat majoritària mentre que ells tenen una dinàmica minoritària i partint d’aquestes postures diferents és difícil coincidir. L’administració ens diu que hauríem d’anar tots junts però és que els nostres interessos no tenen res a veure. Ells el que volen és ser pocs.
Com a interlocutors amb l’administració quines demandes li fan?
Primer de tot, demanem complicitat. S’ha de tenir en compte que els galeristes són gent molt vocacional, la majoria pateixen bastant per tirar endavant en contra del que de vegades pot semblar des de fora. És un sector molt resistent, a comarques, per exemple, es fa una feina molt vocacional, que vol molta dedicació, a favor de promocionar els seus artistes. Hi ha una certa distància respecte l’administració perquè se la veu molt lluny. Hem de crear mecanismes per tal que les relacions entre les galeries i l’administració siguin molt més àgils, sobretot pel que fa a les subvencions, la paperassa. Des del gremi treballarem perquè totes aquestes gestions es puguin fer amb molta més celeritat. Pressionarem perquè hi hagi menys traves i més ajuts.
Disposen d’algun canal de relació directa amb l’administració com, per exemple, una taula sectorial?
Tenim una relació molt fluïda amb la Generalitat, sobretot amb l’Institut Català de les Indústries Culturals. És un instrument que funciona força bé des que es va crear i potencia per exemple la internacionalització de les galeries catalanes incentivant la participació en fires a l’estranger.
Han considerat amb les administracions la possibilitat de coordinar-se amb els museus públics per generar sinergies?
Som un actiu que no es valora prou perquè exposem obres d’art de forma gratuïta durant tot l’any. La gent pot entrar a una galeria tantes vegades com vulgui. Aquesta idea d’obertura no la sabem vendre i sovint és té una idea elitista i restrictiva de les galeries que ens hauríem de treure de sobre. Evidentment també tenim una funció econòmica perquè hem de viure d’això. Però les 150 galeries que programen mensualment desenvolupem una funció cultural espectacular. I això s’hauria de reconèixer d’alguna maneraa. No ho hem sabut transmetre i la gent s’ha quedat amb la idea que les galeries són un medi difícil i poc accessible. Hem de canviar la imatge i aconseguir que la gent hi entri més. Pel que fa als museus estan molt ben posicionats i disposen de molts diners. A diferència de nosaltres els mitjans de comunicació els dispensen moltíssima atenció.
L’objectiu de trencar els tòpics que pesen sobre les esquenes del galerisme queda molt clar. En quines fórmules pensen per aconseguir-ho?
Per exemple, volem muntar una Setmana del Galerisme a Catalunya sobre la qual no puc donar gaires detalls, perquè que encara li estem donant forma, però amb la qual volem guanyar protagonisme i projecció pública. Volem atraure nous públics.
Hi ha perfils de clients molt diferents? Qui compra art avui?
Insisteixo en què cada galeria és molt diferent. Però el que voldríem és que el públic que té a partir de trenta anys i comença a formar una família i a tenir un poder adquisitiu entri a les galeries. Els professionals liberals de 30 anys són un públic que no podem deixar perdre perquè són el nostre futur. Cada galeria té el seu client. Però penso que les galeries fins ara hem parlat massa de col•leccionisme i això no ens convé gens perquè aleshores traslladem la imatge que per comprar art s’ha de ser un gran entès o una persona que compra moltes peces. I això és un gran error perquè tothom pot comprar art. Fa uns dies deia en un altre mitjà que prefereixo quatre milions de compradors que 50 grans col•leccionistes.
Tenen, doncs, molta feina a fer.
Hem de guanyar el públic general, el ciutadà corrent. Fa uns dies criticava el Macba, perquè entenc que ofereix una programació que està molt bé però fracassa en aconseguir que el ciutadà normal hi acudeixi amb una certa regularitat. Ha perdut aquesta batalla. Es cau en elitismes i esnobismes i el que hem de fer és creure en el ciutadà, en la majoria. No hem de fer que la galeria sigui un lloc estrany sinó un establiment normal. Hem de canviar els tòpics i treure’ns el glamur de sobre, perquè ens fa mal. La gent ha de poder parlar d’art amb normalitat. No només n’han de poder parlar els especialistes.
Falta pedagogia perquè la gent s’interessi més per l’art?
La gent s’interessa molt per l’art. El què passa és que a la gent li fan agafar por i li fan creure que no hi entén. L’art t’ha d’agradar o no. I si t’agrada i trobes que el preu és raonable, compra. L’art s’ha intentat racionalitzar excessivament i l’art està més relacionat amb els sentiments. I de sentiments tothom en té. L’art és bellesa i la bellesa tothom la pot valorar.
Ofereixen facilitats de finançament?
Totes les galeries oferim cada vegada més facilitats com els pagaments per terminis.
El sector ha passat per moltes crisis? Quin és el moment actual del mercat de l’art?
L’economia estatal fa anys que viu una situació de creixement i bonança econòmica i això es nota positivament en el sector de l’art. Quan l’economia entra en recessió el sector de l’art ho nota molt perquè venem coses que no són materialment necessàries. Som hipersensibles a les crisis econòmiques.
Què tal les relacions amb els artistes? Són complicades?
La relació galerista-artista és basa en uns pactes de fidelitat que acostumen a ser gairebé sempre de paraula. L’artista ha de complir unes coses i el galerista unes altres. Això funciona mentre funciona. Quan es comencen a generar desconfiances la relació se’n ressent i es trenca. Del que es tracta és de si els artistes estan contents amb la seva galeria o no. Els artistes són persones que s’ho passen malament, fan una tasca molt individual i es passen el dia tancats al seu taller creant. Per ells la galeria és un lloc molt important perquè és la seva finestra al món. El galerista no té un artista, en té molts, i els artistes poden percebre, en determinats moments, una certa incomprensió quan s’acaba la seva exposició. A vegades se senten desatesos i se’ls ha d’entendre perquè fan un treball molt solitari. El bon galerista és el que sap anar als tallers a parlar amb l’artista, i que intenta entendre’l i orientar-lo. Hi ha d’haver molta sintonia personal i les relacions i les apostes es basen molt en la intuïció.
Com s’ha debatut tantes vegades una de les grans assignatures pendents del sector és una gran fira d’art?
Catalunya i Barcelona necessiten una fira forta, que funcioni. Si algú que no sigui nosaltres té una bona iniciativa en aquesta direcció hi donarem suport però nosaltres no podem organitzar-la directament. Hi ha tantes tensions dins el sector i tants interessos contraposats en aquesta fira que si des del gremi forcéssim la situació no seria bo perquè podríem sumar un nou fracàs. El que sí penso és que Barcelona necessita una fira generalista. La fira Swab no està malament però s’adreça a un públic clarament i volgudament minoritari. No podem fer coses per a les minories. Els meus impostos no els pago perquè es facin coses per a quatre especialistes.
Pel que diu dedueixo que a curt termini no és viable però a mitjà termini creu possible que una mateixa fira aplegui les galeries del gremi i les d’Art Barcelona?
Si hi ha voluntat, sí. El que passa és que en aquests moments no hi ha cap interès perquè això passi. Sempre he defensat que a la fira ideal hi ha d’haver galeries generalistes, les que treballen amb peces històriques, i les d’investigació i últimes tendències. Separats temàticament però en un mateix espai. Hauríem de ser capaços de fer-ho possible. Les tres tendències han de ser-hi representades.
Les tensions en el sector no són fàcils de superar, doncs?
El problema és que hi ha galeries que són superelitistes i no suporten els altres companys. Amb això no hi puc fer res. Però tinc clar que des del gremi he de defensar que tots hem de tenir el mateix tracte davant la llei i les administracions.
Això vol dir que ara no és així?
Només diré que hi ha molt d’elitisme. És més, a vegades les polítiques que aparentment són més d’esquerres són les més elitistes, la qual cosa és una contradicció. Això és un problema que ve de molt lluny. La gent d’esquerres, per exemple, ha muntat el Macba, al qual hi van quatre gats. Això és fer una política elitista. Jo no em crec que la majoria de la gent no pugui accedir a l’art.
|
Ets a: 
Gerard Gort (text) // Sebastián Scarso (fotos).